Hazard Records, 15 anys de música lliure

Aquest passat dijous 15 de maig, dins el cicle de xerrades/debat del Fem-lo Comú d’AureaSocial, que aquest mes es dedica a «Arts i Creació. Cultures i Revolució» es va abordar la qüestió de les distribuïdores, les editorials i l’alliberació de la cultura, especialment amb la presència de Paco, d’Hazard Records, amb quinze anys de singladura just celebrats aquest passat 25 de març. Tot i que també hi havien de ser presents representants d’El Lokal, Grillo Libertario, Virus i Aldarull, van excusar la seva absència per diversos motius.

http://www.latele.cat/la-xerrada/anki-toner-al-fem-lo-comu-daurea-social-sobre-arts-cultures-i-revolucio

El 25 de març d’enguany es van complir 15 anys de la presentació a Barcelona d’Hazard Records , si no el primer netlabel de l’Estat espanyol, sí possiblement el que porta més temps com a tal. El 1999 internet tot just arribava al 5% de les llars, els mòdems eren de 56 kbit/s, no havia arribat l’ADSL i molt menys la tarifa plana, tot just es començava a parlar del format MP3, no hi havia xarxes d’intercanvi d’arxius ni tan sols s’havia creat Napster i les enregistradores de CD eren una novetat.

 IMG_3351-300x199

 

[Javier Ariza, «Pulp Wars», del disc Propia Copia, 1999.]

La indústria discogràfica independent començava a pagar les alegries dels anys 90, les vendes declinaven, se’n culpava a la pirateria i van aterrar al món indie, les editorials i les companyies especialitzades en la gestió de drets d’autor, que mitjançant opes hostils als segells en dificultats, es van quedar de la nit al dia amb el 50% dels drets de quasi tot el que s’havia editat a l’Estat durant la dècada anterior.

En aquest context, els membres de Superelvis van creure que la relació que mantenien amb el món de la indústria musical tenia cada vegada menys sentit i van decidir independitzar-se. Aprofitant que el preu de les enregistradores de CD començava a ser assequible en van adquirir una.

De fet, doncs, segons en Paco, Hazard Records no va néixer com netlabel sinó com a segell de CD-R. A Barcelona mateix acabava d’aparèixer algun altre segell de CD-R com Alku, que encara existeix, ara com a segell de vinils i cassets. També hi havia Mínim, que després es transformaria en Oozebap. Hazard Records tampoc no va néixer el dia de la seva presentació, perquè el segell portava alguns mesos fent tomb (el primer disc va ser llançat a finals de 1998).

L’enregistradora que van adquirir va costar una petita fortuna i gravava a la velocitat de 4x, vol dir quecada CD trigava uns 15 minuts a «torra-se». Si ho multipliquem per una tirada de 50 CD ens en podem fer una idea, i això sense comptar un percentatge no menyspreable de CD defectuosos a causa del fenomen conegut com «buffer underrun», causat per la limitada potència de càlcul de les
CPU de l’època.

El 25 març 1999 van convocar la premsa a la sala Heliogàbal per presentar les dues primeres referències i explicar els seus motius i objectius. Hi van acudir bastants mitjans: eren altres temps. Per a l’esdeveniment fins i tot van fer públic un manifest de vocació polèmica en el qual citaven Proudhon, reivindicaven la filosofia dels segells de cassets dels anys vuitanta, denunciaven la propietat intel·lectual, defensaven els drets dels creadors, atacaven la SGAE (Sociedad General de Autores) i declaraven la seva voluntat que els discos d’Hazard Records fossin de domini públic. Per si no quedava clar, poc després van afegir la frase «Vols perdre tots els drets sobre la teva música? Vine a Hazard Records!».

L’experiència explicada per Paco va servir per animar un interessant debat entre els assistents –alguns dels quals músiscs, escriptors i editors-, no solament sobre els drets d’autor, el copyleft i les dificultats de publicació –sigui en la indústria discogràfica o editorial–, sinó en un dels puntals de l’extensió i difusió popular de la cultura: la distribució.

IMG_3355-300x199 IMG_3354-300x199

[Fotos de Carolina Zerpa.]

Related posts

Leave a Comment