Maria Manyosa (GRPB): «Cal observar els mitjans de massa permanentment»

La periodista Maria Manyosa, del Grup de Periodistes Ramon Barnils, ho va dir i repetir diverses vegades per si algú no se n’havia assabentat: «Cal observar els mitjans de massa permanentment», amb tot el que significa aquesta observació pel que fa a l’anàlisi dels continguts i, si cal, a la denúncia des de la deontologia i l’ètica periodístiques. Ho va fer aquest dijous, 10 d’abril, com a conferenciant del cicle de xerrades/debat del Fem-lo Comú d’AureaSocial, que aquest mes d’abril es dedica a la qüestió dels Mitjans lliures, persones lliures.

[Videoclip realitzat per Joel i Francesc. Col·labora a la difusió LaTele.cat.]

Manyosa, que també va presentar la feina que es fa des de l’Observatori Media.cat, va ser presentada per Xavier Borràs, que va tenir un sentit recordatori pel periodista Ramon Barnils, un referent en la professió –que va deixar una forta petjada en diverses generacions–, i que havia estat mestre seu. Borràs recordà vivament el dia que Barnils, a la primera facultat de Periodisme, a la UAB, a classe, va dir: «La feina del periodista és anar alls llocs, veure què hi passa i explicar-ho». Una «fórmula» aparentment senzilla d’entendre però que molts mitjans han convertit en massa complexa o, molts cops, l’han oblidat.

El GPRB es va fundar l’any 2002 amb dos objectius: per seguir la memòria d’en Ramon Barnils i, també, per la necessitat d’observar els mitjans i els periodistes que en formen part. Tothom és conscient de la influència que tenen els mitjans en la mentalitat de les persones i per això —explicà Manyosa— va néixer l’Observatori Media.cat, que publica diàriament alguna notícia sobre la cobertura o la no cobertura de certs fets i notícies.

La Maria ens va mostrar el web de Media.cat amb, per exemple, la darrera notícia: sobre el fet que RAC1 s’ha negat a emetre la falca d’Òmnium Cultural sobre la consulta. Una notícia que si no es publiqués al web no sortiria enlloc.

Un altre tema que es tracta és l’anàlisi de mitjans, dels titulars, dels textos que manipulen realitats,. etc. La gent, certament, desconfia dels mitjans de comunicació de masses i per això cerca alternatives i els en dóna suport, com ha estat el cas de La Directa, Cafèambllet o el propi Media.cat

Media.cat també fa informes, temes que requereixen més temps, més investigació i espai, que també tenen els grans mitjans però que escassament usen. Maria va mostrar alguns dels darrers informes que es poden veure al web.

Media.cat, però, té sobretot un producte estrella que és l’Anuari Els silencis mediàtics. Precisament, el pròxim 28 d’abril es presentarà al Col·legi de Periodistes l’edició de 2014. Aquest tipus d’anuaris ja es fan als EUA i a Europa. Es tracta de fer els reportatges que els mitjans haurien hagut de fer però que no han publicat. La justificació de vegades és «que això no és notícia» o l’«ara no toca» de sempre. El periodista fa un servei públic i hauria de donar resposta a les necessitats informatives dels ciutadans. Si no han sortit les notícies (potser se n’ha parlat en un petit breu o un diumenge amb el monstruós embalum de paper en un tros de pàgina), si són una qüestió rellevant «potser haurien de sortir a les portades», afegí Manyosa.

L’Anuari tracta 15 temes que no han sortit als mitjans. Els anuaris que es presenten cada any els fan periodistes i estudiants de periodisme i inclouen una anàlisi dels mitjans, la cobertura que han fet d’aquell tema, etc. Per exemple, a nivell local hi ha ressò d’algun tema, però no a nivell transversal en la premsa de gran abast. Tot plegat, amb un recull de les fonts que s’han fet servir i les referències. És, doncs, com una guia didàctica que també serveix per a futurs reportatges.

Però, els silencis mediàtics què són? Per què hi h temes que no surten als mitjans? En un vídeo s’ha pogut veure algun dels temes de l’anuari de l’any passat. Per entendre-ho hem pogut veure’n un exemple: un clip de vídeo sobre els guanys de les grans empreses catalanes i, en paral·lel, els ERO aplicats en el mateix període. Escruixidor!

El que es valora des de l’Observatori és que la ciutadania ha de poder saber tot allò que s’amaga en els mass media.

Una altra perspectiva és sobre la corrupció, com va ser el cas de l’Anuari de 2011amb el tema de la casa reial espanyola. El que s’hi va explicar alguns periodistes ja ho sabien molt abans, però no en van publicar res, sigui per autocensura o per pressions «superiors».

Segons Manyosa, en Roger Palà i en Sergi Picazo, coordinadors de l’Anuari, diuen sovint que als països catalans no hi ha censura. Tothom se’ls va tirar a sobre, però ells defensen que no n’hi ha com hi havia estat abans. No es tallen o se subratllen les notícies. Però, per a Maria Manyosa, n’hi ha una altra de més perillosa i que ha accentuat la crisi: l’autocensura. Ja no fa falta que et ratllin les línies o que el director et cridi al seu despatx: Els periodistes ja saben qui són els «amics» dels mitjans en els quals treballen i a qui han d’entrevistar o qui ha de fer-hi articles. Mirem, si no, el cas del Cana9 o el d’IB3.

Els mitjans poden ser públics o privats i, en principi, els públics haurien de ser els «bons», però tendeixen a enganyar-nos. De fet, en general, hi passa el mateix als públics que als privats. Cal que hi hagi un observatori dels mitjans per posar de relleu les bones i les males pràctiques i per poder fer un periodisme més rigorós. «Cal observar els mitjans de massa permanentment», digué, i afegí que això era així «malauradament».

L’anuari d’enguany ha rebut el suport de més de 450 verkamistes, s’han aconseguit prop de 10.500 euros, cosa que enorgulleix l’Observatori. Es tracta de gent que està disposada a pagar per una informació rigorosa. La gratuïtat de la informació, especialment dels temes que cal investigar amb temps, necessiten suport econòmic, ja que tot plegat té un cost.

El futur de l’Observatori és de continuar en aquesta línia, mentre no canviïn les condicions del periodisme actual. És com un contrapunt i un focus d’allò que cal fer surar. De fet, es dóna l’oportunitat a periodistes i estudiants, amb suport dels seus tutors, perquè participin en l’edició.

Durant el viu, profitós i profund debat posterior es parlà, sobretot, de la responsabilitat de les universitats que formen els futurs periodistes, que sembla que hagin perdut el nord pel que fa a promoure el pensament crític dels estudiants (els quals, alhora, també són responsables del seu capteniment professional); de l’autocensura, de la qual alguns van dubtar-ne i creien que calia parlar, encara de censura i una hora llarga, també, d’anècdotes periodístiques i teories no conspiratòries, precisament.

 

 

[Fotos de Carolina Zerpa.] 

Related posts

Leave a Comment