Contra el riscos del periodisme cal autoorganització i autoocupació

La primera sessió del cicle de xerrades/debat del Fem-lo Comú d’AureaSocial dedicat aquest mes d’abril a Mitjans lliures, persones lliures va abordar la qüestió dels riscos del periodisme amb la presència d’Albano-Dante Fachín, Jordi Borràs i Bertran Cazorla, que van aportar al públic assistent les seves experiències i idees sobre l’exercici d’aquest vell i bell ofici.

[Fotos de Carolina Zerpa.]

Albano Dante Fachín: «Hem d’estar disposats a córrer riscos»

Quan des de cafèambllet van descobrir les irregularitats en la sanitat pública, que implicaven gent molt poderosa, i ho van explicar en diferents formats van veure una cosa que passava constantment i quan ho explicaven els preguntaven si tenien por, tot referint-se a si acabarien malament. La resposta és que no en teníem, però en una reflexió més pausada, segons Albano Dante, és cert que hi ha riscos, perquè vas fent i potser la por te la fan agafar els altres.

Els va sorprendre que una cosa tan normal com explicar què ha fet de malament un càrrec pública la resposta de la gent sigui saber si tenien por. A Rússia i a Mèxic pot estar més justificada la por, perquè allà als periodistes els maten. «En principi, en el nostre ecosistema això no hauria de passar. Potser si no desafiem aquesta por sí que acabarem com en aquests llocs. I si no fem el que cal institucionalitzem l’autocensura», va afegir el periodista, coautor amb Marta Sibina, d’Artur Mas: on són els meus diners?.

Hi ha altres factors no tan contundents, però de vegades són més sibil·lins, a base de peticions de retirada de la informació publicada, amenaces de demandes, etc. Un altre risc, i ells l’han viscut molt —a partir de la condemna de la qual van ser absolts posteriorment—, és que tot un sector del periodisme i de la política aprofitessin això per desacreditar-los… «Sempre has de demostrar que el que fas està ben fet i ho has de fer davant del descrèdit. Xavier Crespo fins i tot va dir que érem uns rebotats de l’Hospital», pel fet que Albano hi havia treballat de porta-lliteres un estiu (!).

Per a Albano Dante els que posen les denúncies tenen molts mitjans, just el contrari dels denunciats, que a més es distreuen de la feina per haver de dedicar-se a la pròpia defensa.

Tanmateix, el risc físic, judicial, del descrèdit, no és el mateix que assumeix la gent que surt al carrer a exercir el seu dret a protestar? Si la gent s’arrisca a ser maltractada o vexada al carrer, fallaria alguna cosa socialment si el periodista no ho assumís també. «Hem d’estar disposats a córrer riscos», ha afegit.

Ara bé, el periodista té un risc afegit: com que del plantar-se davant el poder n’ha fet la professió, un dels riscos és no poder menjar. «Públicament ja et marques», i l’Albano ja sap que mai no el trucaran de certs mitjans per treballar-hi. Cal assumir que no formen part d’aquest establishment. I no cal parlar del risc de la publicitat i de les subvencions que ja no es poden abastar per a certs mitjans.

Davant d’aquest risc, l’alternativa és implicar-se en la creació d’espais on es pugui exercir el periodisme d’una manera estable i professional. Els mitjans de comunicació tradicional estan deixant un forat enorme i el descrèdit que pateixen cada vegada és més gran. Per a ell, el 15M va posar sobre la taula la impossibilitat de continuar amb els sistema polític de representació i, més tard, de la tasca dels mitjans de comunicació de massa. La gent anava a les places en massa i això no es reflectia a la majoria de mitjans.

Cada vegada hi ha més projectes comunicatius que apel·len a la gent per al seu finançament i amb èxit. No solament és un qüestió econòmica sinó que la gent veu necessari crear aquests espais. En el cas del cafèambllet van rebre 1.600 aportacions econòmiques. «Cal fer saber per què és necessària la feina que fem, que també és una tasca pedagògica», ha comentat l’Albano.

Certament, la pressió cada vegada és més gran (el contrincant cada vegada està més enfadat) i quan fas un article t’hi has de mirar molt per no acabar paralitzat. L’Albano va ser a Reus, on hi ha un escàndol hospitalari descomunal, tot documentat, i es pregunta com podia ser que als qui han comès els robatoris no se’ls pugui dir lladres. Millet és un lladre, ho ha dit ell mateix. «Si poso la foto de Josep Prat i a sota hi poso lladre, perquè ho puc demostrar, ho hauria de poder fer.» Per a ell, cal assumir, també, que hi ha certs frens que els impedeixen explicar la realitat tal com la veiem.

En aquest sentit, ha comentat que cal abandonar els usos establerts pels grans mass media, la missió dels quals és ocultar que aquest senyor, Josep Prat, cobrava 5.000 euros per concertar entrevistes amb Boi Ruiz.

«Potser tenim por —ha conclòs l’Albano Dante—, però m’ho passo tan bé!»…, una reivindicació del plaer que s’estiguin creant comunitats entorn del periodisme responsable i compromès. «No estem sols i fem feina.»

Jordi Borràs: la fotoprotesta com a compromís social

Per a l’il·ustrador Jordi Borràs, «com a fotoperiodista de vegades sí que pots patir riscos diversos, ja que estàs més exposat a accions violentes directes, especialment quan hi ha càrregues policíaques». Però, el primer risc és el laboral: que un dia t’agafi el director del diari i et digui: «Això no ho pots dir/fer si vols continuar treballant aquí.» Ell és free lance i no s’hi ha trobat mai, però sí molts companys seus.

Després hi ha els riscos personals: físics, de descrèdit, amb casos en què la mateixa administració ha tirat d’això, com la multa que es va posar de 10.000 euros a cafèambllet.

També la por: com quan li va fer un informe el Cesicat amb totes les seves dades adreçat als Mossos en què es relata la seva activitat com a periodista «rojoseparatista», diguem-ne. L’informe el va filtrar la xarxa Anonymous i es va descobrir que el Cesicat, que va fundar pel tripartit, es dedicava a fer informes d’activistes, polítics, periodistes, etc., d’una manera il·legal. Borràs va posar una denúncia a l’agència de protecció de dades i li van donar la raó, tot obrint un expedient al Cesicat amb multes incloses. És una petita bona notícia.

Però, què fa la Generalitat investigant periodistes, activistes, gent compromesa, tot saltant-se les lleis que ella mateixa crea? En els informes filtrats es feia un seguiment per les xarxes socials i se’ls classificava com a més o menys perillosos. Borràs hi era amb un semàfor vermell. De fet els informes filtrats eren una petita part, però n’hi ha molts d’altres, i l’únic que es va filtrar va ser el seu, dues setmanes després d’haver rebut amenaces de mort per haver fet fotografies als neonazis el 12 d’octubre a la plaça d’Espanya. Borràs va denunciar-ho als Mossos (denúncia que no ha rebut cap resposta): amenaces de mort, difusió de dades personals, trucades, correus… Qui va fer la filtració va aprofitar el moment mediàtic per fer conèixer l’informe.

Aquest és un exemple pràctic dels riscos del periodisme compromès. Un altre exemple és rebre físicament en una manifestació. Borràs ha rebut i alguns companys han rebut fins i tot trets de bales de goma, etc., i això que sempre van acreditats, amb les armilles i els carnets professionals. Ningú, però, no en parla als mitjans, i fins i tot des de l’Administració es nega la realitat. En el cas de l’informe del Cesicat la van vessar perquè al mateix moment que ho negaven demanaven al servidor on es podia baixar l’informe que el retiressin tot reclamant-ne la propietat intel·lectual.

Per a a l’autor de Warcelona (ja en segona edició), «quan sents ara els diputats i les diputades que diuen que es van acollonir quan es va bloquejar el Parlament, cal, també, que es preguntin com se senten els manifestants quan són vexats i colpejats per la policia». També, es preguntà per què els diputats van anar accedir per l’única porta que estava bloquejada, quan n’hi ha moltes més, de portes, per entrar al Parlament?

Borràs diu que ell fa fotoprotesta, com aquell qui fa cançó protesta: «El periodista que no molesta no és un bon periodista. Cal buscar sota la catifa. Quan veiem notícies tipus publireportatge estem davant de la típica llepada.»

Quant a la perversió del llenguatge hi ha el cas de les «pilotes» de goma, que cal dir-ne bales. Les pilotes són les que es fan servir per jugar. O, per exemple, la porra, que es diu «defensa». O aquesta nova arma dels mossos, la «llançadora», que és un subfusell d’ús militar que es va idear com a llançagranades de forma molt precisa. Quan el conseller d’Interior va dir que no es prohibirien les bales de goma va afegir que treurien al carrer una «plataforma» d’aigua. Es referia a un camió militar , una tanqueta,comprat a l’exèrcit israelià que usa aigua a gran pressió amb colorants i urticants.

Són petits exemples de la perversió del llenguatge. Com «setge»: «Setge és el que va passar el 1714 a Barcelona. Podem parlar de bloqueig, però no de setge. Cal dir les coses pel seu nom. Al Parlament no hi havia gent armada, sinó gent que es manifestava fent un acte simbòlic de bloqueig del Parlament.»

Bertran Cazorla: «Els periodistes garantim el dret a la informació dels ciutadans»

Bertran Cazorla ha dit amb ironia que és indignant que ell no sortís als informes de Cesicat. Més seriosament ha comentat que l’última réflexió que va fer sobre com protegir-se a l’hora de publicar reportatges ha estat aquesta setmana, sobre un tema bastant escandalós, el revifament dels grups més violents a la graderia de l’Espanyol, que sempre ha tingut problemes amb seguidors d’ideologia ultradretana, que s’havien pacificat, però que s’ha anat escalfant ens els últims mesos, fins al darrer derbi Espanyol-Barça, on va haver-hi molt d’enrenou, càrregues de la policia, llançament de bengales, etc.

El futbol gaudeix d’una àmplia cobertura mediàtica a casa nostra, però l’endemà El Mundo Deportivo li posava un 8 a l’afició, “festiva”, que havia vexat la parella de Piqué, per exemple. La Vanguardia feia un breu quasi perdut per parlar dels enfrontaments que hi va haver. Davant d’aquest silenci mediàtic a La Directa van entendre que calia explicar què està passant amb aquests grups violents. Alguns dels elements que es mouen en aquest àmbit són gent perillosa, ja condemnats, per exemple. A Cazorla li van dir si volia publicar amb pseudònim i els va dir que no, que «cal ser valent». En el cas de 12 d’octubre els atacants de la Blanquerna a Madrid, tot i la promesa d’Interior que no hi serien, a Barcelona, hi van ser, i a La Directa ho van explicar.

La Directa és un mitja en el qual als col·laboradors els agrada dir que fan «periodisme a seques». Cal entroncar amb el que deia el periodista Ramon Barnils: «Periodisme d’investigació? És que n’hi ha un altre?». El que passa és que el que veiem majoritàriament és periodisme adulterat, va puntualitzar Bertran Cazorla. I afegí: «El que és compromès és l’exercici del periodisme, el voler ser missatger de veritats d’interès general. Els riscos hi són sempre.»

Per a ell, una notícia és allò que algú no vol que se sàpiga, segons va dir William Randolph Hearst, Jr un magnat de la premsa britànica. Una notícia és també alguna cosa que algú no s’atreveix a dir. I, finalment, una notícia és allò que algú vol ocultar. En aquest sentit, Cazorla va afirmar que «el periodista més val que demani perdó que no pas que demani permís».

Si un periodisme a seques és tot això, evidentment hi haurà pressions. A tres nivells: judicial, laboral i personal (físic i psicològic). «L’exemple de cafeambllet també ho és de com s’eviten les repercussions d’aquests riscos: fent bé la feina. Ho tenen complicat els que volen aturar el bon periodisme per la via judicial, tot i que aquest marc varia segons com bufa el vent polític. Els periodistes garantim el dret a la informació dels ciutadans.»

De fet, segons la seva opinió, s’ha aconseguit prohibir les bales de goma gràcies a la sensibilització i a la mobilització ciutadana, gràcies al periodisme a seques exercit per fer valer la veritat en contra de les falsedats de les versions oficials.

Ester Quintana no és l’única persona que ha perdut un ull per expressar-se lliurement al carrer. Ja en són unes quantes. El Departament d’Interior ho va negar en la darrera vaga general del 29M. Cazorla treballava a l’ACN (agència catalana de notícies) i feia guàrdia, era un cap de setmana. Li va dir al seu cap de torn que el deixés anar als hospitals per confirmar o desmentir si hi havia persones ferides per bales de goma. A Sant Pau va trobar-hi una persona que havia perdut un ull durant la vaga. «Amb la foto d’en Jordi Borràs feta just en el moment posterior a rebre l’impacte vam aconseguir desmentir la versió oficial. El cap de torn de l’ACN va dir que calia esperar al dilluns perquè ho valoressin els caps, no s’acabaven de decidir, i la notícia es va publicar finalment a El Periódico.

Cal crear estructures contra aquestes pressions, en el marc judicial, però també en el marc laboral, segons Cazrola. «Cal restablir el contracte social del periodisme, la confiança i la demanda dels ciutadans de bon periodisme. El sistema mediàtic ha entrat en crisi a cavall de la crisi del propi sistema. El contracte social s’ha trencat a causa d’una mala praxi del periodisme. Cal tornar a fer periodisme per restablir el contracte social i bastir nous mitjans que permetin exercir el periodisme sense riscos laborals.»

Per a ell, l’entusiasme és fonamental en aquest ofici i ser conscients que de vegades posar la cara va amb el sou i posar la cara per explicar coses que la gent explica, i també aguantar les crítiques. «Alegria i actitud vital«, va concloure.

El debat

En el viu debat posterior, animat per les preguntes i comentaris del públic assistent, Borràs ha dit que aquest contracte social s’ha de poder tirar endavant amb l’autoocupació i l’autoorganització. Posà l’exemple de les cassolades davant de laCaixa, que va amenaçar els mitjans de massa que ho publiquessin de retirar-los la publicitat. «De vegades no cal l’amenaça, sinó que ja s’exerceix l’autocensura. Hem d’apostar fort pels mitjans lliures.» Borràs afegí que hi ha una crisi mediàtica i del periodisme, però, precisament és un bon moment per al fotoperiodisme i el periodisme en general, però és complicat de poder-ne viure. «És el segon sector en crisi després de la construcció«, informà. De més, la democratització de la tecnologia comporta alguns aspectes negatius, com que a molts llocs ja no hi vagin fotoperiodistes, sinó que se’ls dóna un smartphone als redactors i au, ja tindrem la foto…

També, durant el debat, hi va haver molt d’interès sobre les noves armes que usa la policia catalana. Com per exemple els canons que emeten so, que són armes que es van crear als EUA per a la guerra de l’Afganistan (es fer proves de vaixells contra vaixells, amb una potència descomunal). La BRIMO (brigada mòbil dels Mossos) fa servir un canó de so que amb més de 15 minuts d’exposició pot causar danys irreversibles a l’oïda, especialment als infants. Tot plegat, s’inscriu en la qüestió del model policial que es promou. Es prohibeixen bales de goma però es gasten milions per comprar 250 subfusells, o comprar un canó de so o un canó d’aigua. A ningú se li planteja de gastar diners per contractar mediadors independents. El model policial català està més avançat des del punt de vista repressiu que l’espanyol, però, segons Jordi Borràs, és un model policial destinat al fracàs.

Se cità, en aquest debat –com a demostració del model policíac actual–, el treball de màster —fet públic per La Directa— de l’exComissari en cap dels Mossos, David Piqué i Batallé, actual comissari general de coordinació territorial de la policia catalana, en la qual deia coses com que «fins i tot si la concentració o manifestació, que és del que estem parlant, no es preveu prou violenta, es pot arribar a provocar una mica, amb detencions poc justificades i gens pacífiques uns dies abans per escalfar l’ambient. També es poden fer “redades” preventives als llocs on s’acostumen a trobar persones properes a la ideologia dels convocants amb l’excusa de buscar drogues o el que calgui».

En aquest estudi, centrat en el barri de Gràcia de Barcelona (el Shervood català, segons l’autor), Piqué culmina el projecte amb un pla d’acció per evitar l’ocupació d’habitatges en diferents fases: creació d’un clima contrari als okupes en l’opinió pública; generació de debat polític sobre l’ocupació d’habitatges; consolidar en l’opinió pública la percepció que el fenomen okupa i el vandalisme van de bracet, etc.. En una quarta fase, l’acció ha de consistir literalment en «l’atac al cor de Sherwood i la detenció dels possibles Robin Hoods». Segons Piqué, en aquesta acció «s’haurà de procurar la detenció selectiva dels líders per imputar-los delictes comuns i evitar la condició de màrtir».

Related posts

Leave a Comment