Les col·lectivitzacions industrials, amb Antoni Castells

Aquest dijous 7 de novembre s’ha iniciat el cicle de xerrades/debat de col·lectivització d’AureaSocial , Fem-lo Comú, dedicat aquesl mes a la Memòria històrica de l’anarquisme a Catalunya. Com ja deiem en l’anunci d’aquest cicle, es tracta, en certa mesura, d’entendre una part de la cruïlla en què es troba actualment Catalunya a partir de la recerca del passat llibertari, que s’allargassa fins els nous i darrers moviments socials.

Avui ha estat el torn d’Antoni Castells, que ha estat presentat per en Juanito Piquete, i que ha parlat de les col·lectivitzacions industrials. Castells és doctor en Ciències Econòmiques i autor, entre d’altres, del llibre Les col·lectivitzacions a Barcelona, 1936-1939. És un dels més coneguts historiadors en relació a aquesta temàtica. La seva anàlisi precisa sobre el desenvolupament i evolució de les col·lectivitzacions en els sectors industrials de la ciutat I la conurbació de Barcelona encara és avui dia una eina de gran utilitat per conèixer la «revolució econòmica des de baix», que es va anar configurant durant el desenvolupament de la Guerra Civil (1936-1939) en multitud de pobles i ciutats de l’anomenada zona republicana, especialment al nostre país.

Per a Castells, encara avui, la qüestió de les col·lectivitzacions és poc i mal coneguda, per causa, primer de la «transacció» (l’anomenada transició), que va voler esborrar la memòria i va decretar l’oblit, i, segon, perquè aquesta mena d’experiències no forma part de la història oficial, sinó que forma part de la història de la gent quan actua com a poble i organitza la vida de forma lliure i col·lectiva. L’experiència de què parlem, però, ha estat única al món; portar a la pràctica el socialisme llibertari en una societat fortament industrialitzada. i que es va produir, a més, en el context de ‘anomenada crisi de 1929, una crisi de la burgesia i del capitalisme liberal, que no se’n sortien, ni amb la revolució soviètica ni els règims nazi-feixistes, o el new deal de Roosvelt, amb la intervenció de l’economia capitalista que es coneix posteriorment com l’estat del benestar.

«Ens interessa recuperar el coneixement del passat per aprendre dels erros i projectar-nos cal al futur»

Segons aquest historiador, l’experiència col·lectivista és quan de les transformacions socials més importants del segle XX, tenint en compte que els protagonistes principals van ser els treballadors, tot abastant tots els aspectes de la vida quotidiana, tant al camp com a la ciutat.  L’inici de tot plegat va ser la derrota del sollevament militar, especialment a Barcelona. La derrota de l’exèrcit va comportar l’esfondrament de l’Estat; els amos de les empreses es van trobar desprotegits i els que es van quedar no gosaven practicar la seva autoritat. Els treballadors, de forma espontània, van col·lectivirzar les empreses a partir del 21 de juliol de 1936. Per exemple, la primera crida de la FAI per a anar al front és del 26 de juliol i la de la CNT perquè la gent continués treballant va ser el 28 de juliol. De fet, molts treballadors van iniciar les col·lectivitzacions a través dels comitès de les empreses, no dels sindicats.

Col·lectivitzar una empresa significa que la propietat passava a ser col·lectiva i gestionada pels treballadors: l’Estat no hi tenia res a fer, però tampoc no es tractava de cooperatives. Els beneficis, per exemple, anava en una caixa de crèdits industrial una part, una altra en un fons de reserva, una altra pat per a fets socials i finalment es repartia entre els treballadors. No es va arribar, però, a la socialització global de la riquesa.

La por dels treballadors manuals a la col·lectivització va ser general: petits tallers i comerços, tècnics, funcionaris, preferien, en part, conservar la propietat privada o l’estatalització.

La CNT, la FAI i el POUM recolzaven la col·lectivització, però no la UGT, el PSUC, ERC, Acció Catalana o la Unió de Rabassaires.

Les dues accions importants van ser: l’empresa col·lectivitzada i l’agrupació d’empreses (per ram, comarca, etc.). La coordinació de baix cap a dalt es va aturar en aquest procés d’agrupaments. El procés té quatre etapes: del juliol a l’octubre de 1936 (amb el Decret de col·lectivitzacions i control obrer), on es realitzen la immensa majoria de col·lectivitzacions; d’octubre de 1936 al maig de 1937, quan hi ha un intent d’ocupar l’edifici de la Telefònica, que controlaven la CNT i la UGT i que va acabar de mala manera, amb uns 400 morts pel mig. El que s’hauria pogut convertir en una victòria militar i política es converteix en una derrota que té llargues conseqüències. La relació de forces canvia, hi ha l’assassinat d’Andrei NIn (POUM); la tercera etapa és de maig de 1937 fins al 1938, en què es frena el procés; i, finalment, fins a l’entrada de les tropes de Franco, en què la majoria de les empreses són estatitzades i/o reprivatitzades.

Pel que fa als agrupaments, a nivell organbitzatiu cal detacar l’assemblea general de tots els treballadors de l’empres, que era l’òrgan màxim de decisió; hi haviua el Consell d’Empresa, que era com la gerència de l’empresa; després, hi havia el Comitè Sindical, que s’organitzava de la defensa dels interessos quotidians dels treballadors i era una forma de no concnetrat el poder en un sol pòrgan; en les empreses o agrupacions legalitzades hi havia la figura de l’interventor, una persona nomenada pel conseller d’Economia encarregat de mantenir les relacions amb el Govern. Cal assenyalar que hi va haver empreses i agrupaments que no eren legalitzades perquè ja consideraven que eren legals i no calia fer papers. Cada nivell de l’agrupament es reproduïa aquest esquema, amb què aquests òrgans servien per resoldre els problemes de cada secció (local, comarcal, de ram, etc.), amb què s’agilitava la presa de decisions. La comunicació era àgil i contínua. Finalment, es va tenir sempre present no caure en la burocratització. Els membres del Consell d’Empresa cobraven el mateix que abans i, a més, continuaven trebllant al llarg del dia i les tasques del Consell les feien en acabat de la jornada laboral.

Quant a l’aspecte econòmic, cal tenir en compte que la industrialització era precària quant a maquinària i preparació en aquella època. En aquell moment, amb l’Estat dividit en dues parts, Catalunya necessitava matèries primeres de què no es podia proveir fàcilment, També cal parlar de la inèrcia social quan hi ha canvis, com és el cas. Aquesta dificultat, però es va resoldre ràpidament. També, cal comptar amb el boicot que van fer-hi alguns òrgans governamentals. Igualment, el capital estranger: quan una empresa col·lectivitzada exportava a l’estranger, l’antic propietari reclamava el cobrament de l’exportació; l’altre problema era que legalment no es podien col·lectivitzar les empreses estrangeres si no era per necessitats nacionals (a més, calia indemnitzar.les), per bé que se’n van col·lectivitzar unes quantes, com la d’òptica Clotet, la Canadenca (electricitat), etc.

Es va reestructurar i racionalitzar l’aparell productiu. Per exemple, es van crear unitats de producció de major volum; es van elaborar estadístiques per conèixer els comptes de producció; es va prioritzar l’especialització; es va procedir a racionalitzar la producció: per exemple, el cas de l0electricitat, on hi havia tensions i voltatges diferents segons la població o l’empresa. Es va renovar la maquinària i, també, les instal·lacions de moltes empreses i es va procedir a eliminar intermediaris al màxim nivell.

Un altre aspecte d’interès és que es van produir canvis de tipus de producte, especialment pensant en les necessitats bàsiques de la gent. Per altra banda, per qüestions ètiques es va eliminar espectacles com el de boxa (en què no es pagaven), els canòdroms i les apostes es van eliminar…, les pèrdues d’aquest sector, espectacles, es van cobrir amb els guanys de cines, teatres i altres espectacles.

La creació de la indústria de guerra catalana es va fer a partir de moltes indústries metal·lúrgiques. La transformació va afectar també el sector de la química. L’octubre de 1937 ja hi havia més de 400 fàbriques amb 40.000 persones treballant-hi. En set setmanes es va fer a Catalunya el que a França va costar 14 mesos durant la segona guerra mundial. S’hi feia de tot, des d’armes i explosius, fins a tancs i armes pesants. El Govern republicà espanyol veia aquesta indústria amb mal ulls, fins al punt que una indústria de guerra a Toledo van preferir que se la quedés Franco, que no pas que es traslladés a Catalunya. De fet, l’agost de 1938 el Govern republicà espanyol procedí a la militarització de la indústria de guerra catalana.

En aquesta època, també es canvien matèries primeres d’importació per productes autòctons: per exemple, cànem en comptes de cotó. També, s’impulsà la investigació lligada a la producció.

Pel que fa a l’aspecte social, es milloren les condicions sanitàries dels centres de treball. Pel que fa al salaris, la CNT propugnava els salari únic, però va tenir molta oposició, amb què no es va implantar majoritàriament. Sí que es vana eliminar els sous dels gerents, però es va tancar ekl ventall  salarial, reduint categories professionals i augmentant més les categories que cobraven menys. Tamb´é hi havia el plus familiar, que estava en relació amb el nombre familiars a càrrec dels treballadors. En van crear els serveis d’assistència i previsió social, que cobrien els treballadors també quan no treballaven (per malaltia o jubilació), una novetat molt important en aquella època, en què molts treballadors no es podien pagar una mútua.

Molta gent jove va marxar a la guerra, però, per altra banda, aquí van arribar fins a 750.000 refugiats de la resta d’Espanya.  Es va procurar crear nous llocs de treball,  es va impulsar la formació dels treballadors, amb la creació d’escoles, biblioteques, etc. També es van tenir en compte els interessos de la gent, dels consumidors.  Per exemple, es va baixar el preu de la llum (es va eliminar el lloguer del comptador), es va baixar els preus de cines i  teatres; a les barberies es va cuidar molt el tema sanitari; a la indñustria làctica es van prendre mesures més potents a nivell d’higiene, etc.

Com a conclusió, Castells creu que, en general, a nivell social i econòmic va ser molt profitós tot aquest període de les col·lectivitzacions, com fins i tot va reconèixer Serra i Moret, contrari a les col·lectivitzacions. De fet, a les actes de la comissió de descol·lectivització dels franquistes hi ha les declaracions dels empresaris que reconeixen que van trobar llurs fàbriques en molt millors condicions que quan van marxar.

Cal destacar que es va aprofundir molt en la democràcia directa; es va portar en el si de l’empresa, quer era de sempre un lloc d’autoritarisme i jerarquies. Es va posar en evidència, també, que quan es participa en les decisions la productivitat i la creativitat creixen exponencialment.

 

[Fotos de Carolina Zerpa.]

Related posts

Leave a Comment