La justícia restaurativa, en el camí de la vida autònoma


Per tancar el cicle sobre la Justícia Restaurativa, iniciat el passat 5 de setembre a AureaSocial, en el context de les xerrades/debat de col·lectivització d’aquest projecte autònom de la Cooperativa Integral Catalana, aquest passat dijous, 26 de setembre, la sala gran es va omplir per conèixer la gent del grup de treball (GT) sobre Justícia Restaurativa (JR) i el seu promotor, l’activista Enric Duran, al qual vam poder escoltar i fer-li preguntes per audioconferència.

Per part del GTJR, a la taula de presentació hi van participar Clara, Tània i Eva, a més d’en Borja, practicant de la desobediència integral. Xavier va fer la presentació del Fem-lo Comú i, en el marc de l’acte, va parlar breument del cas d’indefensió en què es troba Enric Duran des del febrer d’enguany, en què l’Audiència Provincial de Barcelona ha pres decisions en contra d’ell sense la presència de cap advocat.

Enric Duran va intervenir per explicar amb més detall el seu cas i com havia iniciat, des de la desobediència, i en el context de la revolució integral, el projecte de la Justícia Restaurativa.

Pel que fa al seu cas, Enric Duran planteja alguns debats previs: per exemple, qui és la víctima? Setze bancs que denuncien i la Fiscalia (Estat) que hi juga un paper cabdal. Ens preguntem si les víctimes no són les persones afectades pels bancs. Per això basa la seva defensa legal en l’estat de necessitat. Però, per contra, l’Estat agafa el paper de víctima. La situació inversa és que col·lectius socials molt amplis se senten afectats pel sistema bancari amb el suport del propi Estat.

Qui hauria de participar en aquest projecte restauratiu? Hauria de ser de participació molt àmplia: els que se senten afectats per la seva acció directa, especialment ciutadans que se sentin bé o malament pel fet que s’hagi dedicat recursos als moviments social; també, les persones afectades per la banca, els propis treballadors de les entitats, persones que van tenir relació directa amb l’acció, com a destinataris dels fons…

Com muntem un projecte restauratiu tan ampli, tan polític, amb agents tan diversos? Aquí és on està ara, treballant-hi, el GT de Justícia Restaurativa. Hi ha diverses idees, com fer un informe sobre la justícia restaurativa, obrir el tema en diversos àmbits de la societat que no ho coneixen, etc., amb què ja es faria una meta-acció de restauració.

Es pot aconseguir que l’Audiència accepti aquest procés? S’ha de veure com es resoldrà.

Si s’inicia un procés restauratiu hi ha d’haver algú que el porti endavant, com seria el cas d’un grup autònom que ho tirés endavant o contactar amb els serveis que ja existeixen de mediació penal. Cal veure si els qui facilitessin aquesta tasca tenen legitimitat, sigui davant l’Estat i la banca, sigui davant del propi Enric.

Per als qui practiquen la desobediència, estendre-hi la JR és molt important. Per això s’ha investigat si hi ha altres experiències, però no les hem trobades. Si que hi ha una investigadora anglesa que ho ha abordat i que està a punt de treure’n un llibre, però a nivell pràctic no sembla haver-hi res. En canvi, sí que hi activistes arreu del món que s’han adonat del mateix, pel que fa a obrir processos de justícia restaurativa.

Clara ha afegit que quan el conflicte es judicialitza hi ha la possibilitat de la mediació (penal, civil, familiar, laboral); quan no s’han judicialitzat hi ha altres alternatives, basades en la pràctica restaurativa. En el cas de l’Enric, que és a la jurisdicció penal, seria la mediació penal, finançada pel Departament de Justícia. Treballa per al ciutadà amb l’intent de desencallar situacions i ajudar les persones en aquests processos judicials.

Per a l’Enric, són àmbits que es poden plantejar a partir de la recerca que s’està fent des del Grup de Justícia Restaurativa.

El que defensa la justícia restaurativa és la flexibilitat del procés, i no que les part s’adaptin a la rigidesa del sistema judicial, com és el cas de l’Enric Duran. Es pot generar un consens a nivell general, un primer acord com es pot treballar, i a partir d’aquí continuar treballant.

Gorka ha parlat de posar unes bases de referència pel que fa a la justícia restaurativa i generar espais on la gent es pugui formar en aquest sentit, no solament per participar en el cas de l’Enric, sinó per donar suport arreu, fent pedagogia i estenent aquests pràctiques pel que fa a la manera d’abordar el que són els conflictes i la manera de restaurar-los.

Borja ha plantejat la dicotomia que es produeix entre la ciutadania i la revolució integral, i la tensió que es produeix en els llocs de trobada, com el d’avui. Per a ell, l’acció que va fer l’Enric obre l’imaginari col·lectiu per perdre la por a l’acció col·lectiva de recuperació econòmica. Cal, doncs, emfasitzar la ruptura amb el capitalisme.

Per a Enric Duran hi ha una qüestió política de fons bàsica que és en el nostre model de societat no volem imposar la nostra manera de fer política, sinó generar una manera de vida autònoma, perquè se’ns respecti, però també respectant nosaltres els que pensin de forma diferent. En aquest punt la necessitat del diàleg hi és i hi serà sempre. La justícia restaurativa entre nosaltres està clara, però és bàsica com un eix necessari per demostrar que es pot conviure en un mateix territori diverses maneres de formació i de convivència. Pot ser el més interessant és utilitzar un grup autònom, que es vagi empoderant, però igualment sigui capaç de ser interlocutor amb els sistema, per tal de generar punts de diàleg, on es reconegui la diginitat.

També, s’ha vist que tot el que es planteja pot ser de gran interès per als universitaris del dret i els estudiosos dels fets judicials, ja que trenca la dinàmica imperant, que sembla inamovible. Tània ha aclarit que dins del grup de treball hi ha estudiants, a més d’advocats i juristes de diversos àmbits.

Pel que fa a les ocupacions, en relació amb el dret propietats, quan és en mans d’un banc, una persona del públic ha dit que veia difícil que el procés de justícia restaurativa semblava impossible. Per contra, una altra persona ha dit que el propi procés ja és una forma de restauració, encara que no s’arribi a un acord. Tanmateix, Borja ha aclarit que si la propietat no s’exerceix físicament i algú, que no és la propietat, la fa servir, no es pot considerar un delicte, i és quan es podria iniciar qualsevol procés de negociació.

Conxa ha intervingut per dir que estaria prou bé de fer conèixer encara més a l’opinió pública tots aquests processos, tot i que veu que es treballa des de la voluntarietat i l’experiència.

En la pràctica restaurativa, Tània, creu que si pensem que Enric ha d’estar entre nosaltres, i no absent com ara, cal fer pressió a tots nivells, especialment des de la comunitat. El grup de treball es mou en aquest sentit, des de l’estudi i l’experimentació.

Gorka, pel que fa a l’ocupació, creu que és pertinent de parlar del dret romà, que és d’on vénen les lleis actuals pel que fa a la propietat. De fet, el banc no és qui està darrere de la taula, sinó algú que el representa a nivell jeràrquic. Són situacions diferents que cal poder abordar de manera diferent. En el cas de l’ocupació…, de fet, quant a l’Enric, parlem d’una expropiació, i, doncs, parlem, de la propietat del diners. Però –ha afegit–, no podem esperar que la gent que es mou en els sistemes de dominació caiguin de sobte del burro i s’adonin de sobte de la millora que significaria el procés restauratiu. Però no seria estrany de poder fer una mediació amb un banc en relació a una okupació. Si això succeís, no voldria dir que el banc accepta l’abolició de la propietat privada, sinó que es pot arribar a acords en relació a la dignitat de les persones.

Related posts

Leave a Comment