La desobediència civil: d’Henry D. Thoreau a Enric Duran

IMG_1729

 Eduard Vinyamata (esquerra) i Martí Olivella (dreta) van ser presentats per Clara Casado (centre). Fotos: Carolina Zerpa.

Aquest dijous 12 de setembre, en continuïtat amb el cicle de xerrades debat sobre Justícia Restaurativa, iniciat el passat 5 de setembre a AureaSocial (projecte autònom col·lectivitzat de la CIC), s’ha presentat el tema de la «Desobediència civil i la justícia ciutadana», amb Martí Olivella i Eduard Vinyamata, que van ser introduïts per Clara Casado, del grup de Justícia Restaurativa.

Martí Olivella, va formar part del primer grup d’objectors de consciència al servei militar (1975-1977). Des d’aleshores ha dedicat la seva vida a la promoció de la no-violència i de la innovació social en diverses associacions com ara nova (innovació social)http://nova.cat/, de la qual és director, a la Universitat Internacional del a Pau de Sant Cugat, a l’Associació Josep Vidal Llecha (Memorial per la Pau), i, anteriorment, al Centre d’Estudis Joan Bardina i a EcoConcern.

Eduard Vinyamata és el responsable acadèmic dels estudis i director del Campus per la Pau de la UOC (www.campusperlapau.org). Doctor en Ciències Socials, professor, investigador i assessor internacional en conflictologia, és coautor del recent llibre Justícia ciutadana. Per una nova justícia catalana, primer dels volums digitals de la nova col·lecció «Quaderns de l’Escola de Cooperació», que també s’ha presentat durant l’acte.

Martí Olivella, ha parlat de la desobediència civil i ha dit que fa cinc anys se’n parlava molt poc. Segons ell, s’utilitza per a moltes coses, especialment en l’estratègia no-violenta.

Els referents històrics

Per a Olivella cal destacar una frase molt interessant del pensador i anarquista americà Henry David Thoreau (1817-1862), quan en el seu llibre Walden, afirma: «Sota un govern que empresona algú injustament, el lloc adequat per a un home just és també la presó». Vol dir, doncs, que un ciutadà, davant d’una situació injusta té el deure de desobeir les lleis perquè cal que canviïn. Moltes vegades, però, això esdevé de forma violenta.

Thoreau va ser, sobretot, conegut per l’esperit de rebel·lia dels seus escrits. És una rebel·lia profunda, un refús total a la submissió a l’absurd del Sistema. Va defensar la idea de que tota reforma espiritual, individual o col·lectiva, ha de partir de l’interior de l’ésser humà. Va fer una crítica ferotge a la societat del seu temps a partir de la seva vivència i anticipà el que serà, anys a venir, l’ecologisme i inclús el drecreixement.

Va ser abolicionista tota la seva vida, fent conferències on atacà les lleis que regien els esclaus evadits i capturats, lloant el treball de Wendell Phillips i de l’abolicionista John Brown. La seva filosofia de resistència no-violenta influenciarà més tard el pensament i les accions de figures tals com Tolstoi, Mohandas Gandhi i Martin Luther King. A La desobediència civil, argumenta la idea d’una resistència individual vers un govern sovint injust.

El juliol del 1846, Thoreau va ser empresonat, per no haver pagat voluntàriament un impost a l’estat nord-americà, ja que li retreia que sostingués l’esclavatge que regnava aleshores al Sud i dugués a terme una guerra contra Mèxic. Va estar content de ser empresonat per aquest acte voluntari. No va passar més d’una nit a la presó, ja que el seu cercle va pagar la fiança, cosa que el el va posar furiós.

Juntament amb el Discurs de la servitud voluntària o contra l’un d’Étienne de La Boétie, La desobediència civil de Thoreau és una obra fundadora del concepte de la desobediència civil.

En el seu text, Étienne de La Boétie (1530-1563) fa la primera anàlisi significativa del procés de fascinació que exerceix el poder sobre els seus súbdits i, en aquest sentit, la seva modernitat és impactant. Per a La Boétie els pobles s’han deixat esclavitzar en la mesura que s’han deixat embastardir i estupiditzar. La tirania és un règim que es fonamenta en la complicitat entre el tirà i aquells a qui afavoreix i en la subjecció del poble, no tan sols a través de la por, sinó també per la fascinació. El costum i l’hàbit juguen un paper nefast perquè desnaturalitzen l’home i són la causa de la seva submissió. Per això mateix els homes que no han conegut la llibertat ni tan sols la troben a faltar. El dret a la insurrecció política és una conseqüència de la llibertat humana i una reacció natural contra el mal govern. Per a La Boétie el tiranicidi és un dret natural perquè restableix la llibertat de tots. En cap cas, però, la insurrecció o la desobediència civil no és un dret absolut, sinó que ha de tenir com a conseqüència l’assoliment dels ideals de Pax et Lex (pau i llei), els únics sobre els quals pot fonamentar-se un govern just.

Els passos a fer

Per a Martí Olivella, Gandhi s’inspirà en Thoreau i en Tolstoi i desenvolupà l’estratègia no-violenta. Per a Gandhi es tractava de la recerca de la veritat, no com una cosa objectiva, sinó inclusiva dels diferents interessos i posicions. Com més ens hi apropem més es transforma el conflicte en una força creativa enorme.

El primer a fer quan hi ha un conflicte és intentar parlar per veure què passa, cooperar amb l’altre. Gandhi parla més d’adversaris que no pas d’enemics. Una de les tragèdies humanes és pensar que l’altre està equivocat i que nosaltres tenim la raó, sobretot quan hi ha violència, guerres, pel mig.

Aquest diàleg, però, només es produeix quan les parts es donen el mateix dret a dialogar. Però no sempre és fàcil quan hi ha estructures de poder que s’hi posen per damunt. D’aquí ve la denúncia, a què estem acostumats els moviments socials davant de la injustícia. Només quan el fet és molt gros la gent es comença a moure. Organitzar la denúncia/protesta ja és un primer pas molt important.

El tema de la no cooperació és un altre pas més quan el poder no fa cas o ho canvia tot perquè res no canviï (comprar o no un producte, fer vaga, votar o no votar, etc.). Cap d’aquestes accions, en una societat democràtica, no és il·legal i poden tenir efectes molt importants. Olivella recordà el llibre Acte de violència, de Manuel de Pedrolo (escrit el 1961 però no publicat fins al 1975 a causa de la censura), on l’autor recrea la dinàmica d’una ciutat que viu uns dies sense precedents: després de quinze anys d’un govern de caire dictatorial, una estranya solidaritat va guanyant els ànims dels seus habitants, els quals sense haver-se posat d’acord, obeint una consigna anònima i senzilla («És molt senzill: quede-vos tots a casa»), instauren una situació nova que els permetrà de conquerir la llibertat sense vessaments de sang.

Si la no cooperació no aconsegueix remoure, el següent pas és la desobediència civil. Triem una llei/norma i desobeïm-la amb el benentès que cap règim no pot mantenir-se amb un percentatge gran de gent a la presó. Per exemple, el moviment d’objecció de consciència. El Pepe Beunza es va plantar i va ser empresonat. Una colla de quatre o cinc (també en Martí Olivella) van posar en marxa el moviment des de Montserrat, fins, que es va massificar. Això es va donar en un moment de crisi del propi règim.

Actualment, estem en una crisi de sistema en molts àmbits, no tenim força per fer-lo caure, però ell mateix en molts aspectes s’enfonsa. De la desobediència la més important és no pagar impostos, com ha explicat Enric Duran al seu llibre Abolim la banca (2009), on revelava com havia expropiat 39 entitats bancàries per reivindicar una nova forma de desobedìència civil. Deia l’Enric aleshores: «Quan el finançament al consum i l’especulació són dominants a la nostra societat, què millor que “robar” als que ens roben i repartir els diners entre els grups que ho denuncien i construeixen alternatives?». L’objecció al servei militar ara és una objecció a no contribuir amb els impostos a la despesa militar, per exemple. Tanmateix, segons Olivella, és molt difícil, hi ha més por; abans et posaven a la presó, però ara t’embarguen i et dificulten la supervivència.

El darrer punt quant a la desobediència és la construcció d’alternatives, com fa la CIC. Si una cosa no t’agrada posa les energies a muntar un altre sistema. La construcció d’alternatives ve de la confrontació de les lleis que considerem injustes. Hi ha, doncs, complementarietat entre els moviments de crítica i els de construcció d’alternatives. Cal aprendre, en aquest sentit, a ser complementaris i no negar-se els uns als altres.

Al Codi Penal no hi ha capa article que parli de la desobediència civil. En molts casos apliquen la desobediència o la resistència, amb penes de sanció econòmica, davant de les forces policíaques. Si ha ha una suposada resposta violenta, llavors hi pot haver penes de presó. Cal tenir a prop fotògrafs i periodistes per estar coberts. La resistència activa “greu” davant aquestes forces també és penada.

L’Enric, va comentar Martí Olivella, quan em va demanar de participar en aquest cicle de xerrades, em va passar un llibre, Conscience and Conviction: The Case for Civil Disobedience, de Kimberley Brownlee, on analitza la desobediència civil i la desobediència personal. Hi diu que la desobediència civil ha de ser limitada, conscient i pública. Quan es fa d’amagat no es pot dir desobediència (aquí és on trobem els defraudadors, els estafadors, p. ex). L’important és assumir públicament el que hom ha fet. Quan la desobediència civil té aquest caràcter hi ha bones raons per afavorir una acció restaurativa i no pas penalitzadora. És el fonament, de fet, del grup de treball de Justícia Restaurativa que s’impulsa des de la Cooperativa Integral Catalana.

Emocions i sentiments a la justícia?

Eduard Vinyamata, al seu torn, ha explicat que el Campus per la Pau (UOC) no es regeix ni per les lleis ni pel mercat, sinó per fets de caràcter humanitari. La no violència, la cooperació, els drets humans… Per això en fem cursos, recerca i difusió. Relacionat amb la CIC, fa un parell de mesos, vam presentar el llibre Justícia Ciutadana. Per una nova justícia catalana.

El llibre Justícia ciutadana… reuneix diversos punts de vista sobre la transformació i la millora de l’administració judicial. Es tracta d’un llibre col·lectiu que té una finalitat crítica i constructiva», segons Eduard Vinyamata. «Actualment la justícia és lenta, cara, complicada, contradictòria i molt burocràtica», i proposa com a alternativa «altres formes de justícia no judicialitzada com l’arbitratge, la conciliació, la mediació o l’anomenada justícia restaurativa». Imma Barral, José María Fernández Seijo, Elisabet Ferran, Guillem Grau, Joaquim Martínez, Josep Maria Mateu, Xavier Pastor, Pablo Peralta, Josep Maria Tamarit, Santiago Vidal, Aura Esther Vilalta i Eduard Vinyamata són el conjunt d’autors que col·laboren en l’obra.

El llibre pretén ser com una alternativa, ha dit Vinyamata. Si la justícia és un desastre per què no muntem un altre sistema de justícia. Primer, invoco que a Catalunya tenim un dret civil diferent. En aquest país les lleis no les fan els juristes, sinó les persones. Els juristes ho passen amb net, que no es contradigui amb altres lleis, que el llenguatge estigui ordenat. A partir d’aquesta convicció es proposa al llibre un sistema de justícia que incorpori coses tan “rares” com les emocions i els sentiments; coses com quan es produeix un mal cap a un altre que hi hagi una restauració a la víctima o als hereus, però no una restauració mercantil (si una persona m’ha humiliat podem fer una altra cosa). El sistema legal no ho preveu.

Aquestes idees les ha tretes Vinyamata de la resolució de conflictes. En aquests tipus de justícia una cosa molt important és el concepte i la pràctica de la reconciliació. Si algú m’ofèn, si em demana disculpes, em puc sentit satisfet. Les respostes de tipus ètic són importants. Reconciliació vol dir tornar a l’origen, tornar a tenir bon rotllo. Fins i tot en els casos d’ofenses greus. Conec persones que es dediquen a processos de reconciliació d’assassins (quan la justícia l’únic que fa és empresonar-los).

Dins del camp dels conflictes armats, hi ha els cas de Sud-àfrica. Explica el cas d’una dona blanca que va perdre la filla en un acte terrorista i de l’home que va donar l’ordre de fer l’acte. Aquesta dona i aquest home van fundar una ONG que, precisament, treballa per la reconciliació. Vegeu, en aquests sentit, per exemple, la pel·lícula A Civil Action, sobre un delicte ecològic, en què van morir diverses persones, inclosos infants.

En el llibre Justícia ciutadana… es fa una proposta pragmàtica d’autodeterminació de la justícia. Per exemple, amb la creació d’un web autogestionat i de fàcil accés fonamentat en el poder de la gent.

La democràcia està per sobre de les lleis, les qual són el resultat d’un acte democràtic, ha afegit Vinyamata. Es tracta de bastir una justícia que inclogui emocions, sentiments, compensacions (i no necessàriament econòmiques). Cal fer-ho funcionar. Hi ha precedents, com els de l’àmbit de l’arbitratge en el camp del consum i el comerç.

També, ha explicat que a Catalunya ja hi va haver moviments socials contra la violència, com els impulsats el segle XI amb la Pau i Treva de Déu, que serien la base, posteriorment (segle XV), de la revolta dels remences, el primer intent de la pagesia per acabar amb el feudalisme, molt abans que a cap altre país del món.

En acabar l’acte, s’ha produït un viu debat i s’ha propugnat que en el cas d’Enric Duran, per exemple, el fet de promoure la Justícia restaurativa ja hauria de ser comptat com un acte de reparació del delicte comès.

Related posts

Leave a Comment