El dret a morir dignament i l’eutanàsia

El doctor Joan Parés.

El doctor Joan Parés.

[Crònica a partir d’unes notes de Joel Mòrist. Fotos de Carolina Zerpa.]

Aquest passat dijous 11 d’abril, a les 19:00 h, en continuïtat amb el cicle de xerrades-debat de col·lectivització Fem-lo Comú, que aquest mes es dedica a l’activisme i a la gent gran, AureaSocial ha acollit la intervenció del doctor Joan Parés, que va ser metge de capçalera durant els darrers anys anteriors al traspàs de l’activista Lluís Maria Xirinacs, el qual ens ha parlat del dret a morir dignament i de l’eutanàsia.

En Perot Contacontes ha parlat del procés de col·lectivització d’AureaSocial i l’Àngels ha presentat al doctor Parés, el qual ha anunciat que de primer es presentaria, després parlaria de la cultura de la mort i, finalment, explicaria l’eutanàsia d’en Xirinacs, un suïcidi “elegant” als 75 anys.

Parés, de 65 anys, ja jubilat, ha fet medicina de l’àmbit hospitalari durant 5 anys i medicina ambulatòria durant 10 anys més. Després de 15 anys d’exercir la professió es va retirar per estudiar el medi ambient, ja que l’entén com a “medicina preventiva” que afecta la salut. Els darrers anys s’ha decantat per la praxi de la homeopatia, a la qual s’hi ha dedicat fins a la jubilació. Ell mateix s’ha presentat com a creient de la transcendència i ha citat Einstein: «L’emoció més subtil de la que som capaços és l’emoció mística. Tot aquell a qui aquest sentiment li sigui estrany és un home mort. Saber que el que és impenetrable per a nosaltres realment existeix i es manifesta com la més alta saviesa i la bellesa més deliciosa i que només les seves formes més grolleres són intel·ligibles per a les nostres pobres facultats, aquest coneixement, aquest sentiment… aquest és el nucli del veritable sentiment religiós. En aquest sentit i només en aquest sentit, em considero un home profundament religiós».

Al fil de Sòcrates –«sabem molt poc del que cal saber—, Parés ha dit que la transcendència no s’aprèn en un llibre, s’aprèn en les vivències. «La gent que no ha tingut vivències místiques no pot viure, entendre, la transcedència», ha afirmat tot recordant que les religions han prostituït el misticisme i, en aquest sentit, ha citat Jung: «L’home necessita idees i conviccions generals que li donin sentit a la seva vida i li permetin trobar un lloc a l’univers. Pot suportar les més increïbles penalitats quan està convençut que serveix per a quelcom; se sent aniquilat quan ha d’admetre que està prenent part en un conte narrat per un idiota». També ha citat el psicòleg transpersonal Stanislav Gorf, que deia que «l’occidental instruït creu en la consciència després de la mort però la idea de consciència després de la mort és incompatible amb la ciència materialista».

Pel que fa a les experiències properes a la mort, en què sovint es parla de la visió d’un mateix des de fora del cos, el mateix doctor Parés ho va viure. Quan treballava a cures intensives havia fet reanimacions en moments de coma i la persona que era atesa per ell li feia posteriorment, de manera detallada i explícita, un retrat del moment en què ell i els seus col·legues, fent la seva feina, van reanimar-lo. Ell mateix s’ha vist en dues ocasions des de fora en experiències pròpies. Aquestes experiències, diu Parés, denoten que la consciència pot estar separada del cos.

La cultura de la mort

Preparar-se per la mort. Un moment que només es dona una vegada a la vida. Potser val la pena celebrar-lo –dedicar-s’hi d’alguna manera. Les religions ho han fet. Però l’atribueixen a un tercer (déu).

Parés ha citat els càtars que entenien l’existència com una condemna infernal. Consideraven que era un càstig existir en aquest món, una condemna, de la qual s’havia de fugir postulant amb bondat, cercant esdevenir “bones persones”. Contemplaven el suïcidi a través d’un dejuni que anomenaven Endura.

En les algunes religions orientals es reclama de ser dessliurats d’una mort sobtada, perquè volen gaudir del moment de la mort, assaborir-la a consciència.

De fet, l’etimologia de la paraula grega «eutanàsia», ens en dóna pistes: Eu= bo; bé. Bona i plàcida mort (segons la fa servir el mateix doctor Parés).

Potser per això l’Associació pel dret a morir dignament,  proposa fer l’anomenat Testament Vital, un document de voluntats anticipades.

Eutanàsia per a persones que ja en tenen prou d’estar en aquest món, al marge de malalties o condicions complicades. Fins i tot de joves. Grof ha salvat vides joves, en alguns cassos, persones de 20 anys, per exemple, els proposa però, suicidar la seva personalitat, però no el seu ésser i seguir vivint amb una personalitat nova.

Mort entesa no només com a evitar una mort dolorosa després d’una llarga vida. Sino dret a decidir el moment en que un considera que un ja en té prou.

Mort de caràcter voluntari. Mort que escapa la voluntat de l’afectat no la consideren una bona mort.

Esmenta l’existència de centres d’ajuda a la mort a Suïssa i Holanda. Oregon i Bèlgica.

Coses d’interès sobre la cultura de la mort

Taller de JOSEP MARIA FERICGLA. A Calella – Casa Taller.

Religions s’apropien de les decisions de les persones fins i tot a l’hora de morir.

Enquesta 78% de les persones no pensa ni vol pensar en la mort. Joan Parés considera higiènic el fet de pensar en la mort.

Taller de vivència de la pròpia mort. Consisteix en mentalitzar-te que t’han diagnosticat la mort per la setmana següent.  En aquest àmbit de pensament, considerar com voldries que fos la teva vida, arribat aquest moment. Es fan grups, en què uns cuiden d’altres. Aleshores, amb una tècnica de Grof se cerca la catarsi: música molt potent.

(Grof va treballar amb esquizofrènics administrant-los LSD, se li va prohibir, va cercar entre els esquimals …cita substàncies psicoactives dels pobles primitius–, però els esquimals no podien aconseguir-ne degut al seu hàbitat. Resulta que ells ho fan a través de la respiració, respirant esbufegant, canvia el nivell d’oxigen que arriba al cervell podent tenir al·lucinacions controlades, ajudats per guies.)

Per perdre la por a morir-se és aconsellable aquest tipus d’experiències.

Cita el cas de Dalí que es negava a la mort com un cas trist i tràgic.

Salvador Espriu. Comenta que té diversos llibres dedicats a la mort. Que va reflexionar profundament sobre el fet de morir. En cita un fragment:

Sota la pluja,
arbres, camí, silenci,
vides llunyanes.
Sense recança miro
com el meu pas s’esborra.

I comenta: sense recança, me’n vaig feliç.

Sobre Xirinacs i la seva eutanàsia

Reflectida al Dietari Final, Xirinacs ja havia decidit morir-se 5 anys abans.

Li va fer saber al doctor Parés el dia que havia decidit morir-se. Ell ho va transcrirue.

Xirinacs provenia d’una família mística, amb tres germanes monges de clausura. Ell volia ser ermità (però no li van deixar fer-se’n ja que era brillant en l’estudi).

Amb una tesi doctoral cum laude per unanimitat en Filosofía, un treball anomenat Globalium. Estudia el sistema econòmic durant 3 anys. Ara s’ha publicat, el llibre Tercera via.

Desprès de la mort d’en Xirinacs es rebutjat per Jordi Pujol i altres “personalitats”, marginat fins i tot ara, en un moment de tant eclosió indepe, ja que consideraven que freqüentava amistats “antisistema”.

Rebel, sempre rebel. Parés, cita la vaga de fam i de set per sortir d’una presó de capellans, ja que reclamava anar a una presó normal. En aquesta vaga de fam i set per poc hi deixa la vida.

Destaca l’austeritat en la seva vida com a elecció. De fet, l’obertura mental que li va inspirar va fer decidir el doctor Parés per l’homeopatia.

L’any 2000 es plantà per la independència a la plaça de Sant Jaume i va fer un còlic renal que el va obligar a deuxar aquesta acció. Va ser un cop dur per a un activista com ell. I en veure’s limitat físicament cap a l’acció política, al cap de dos anys, començà el compte enrere (n’escrivia un dietari). Tenia pensat com ho faria.

Va voler marxar, perquè considerava que ell ja no podia seguir amb la seva activat. La salut, l’envelliment físic, no li permetien l’activisme, tot i que no estava especialment malament.

En Joan, considera aquest suïcidi, saludable i elegant. No és violent  ni té les altres connotacions que se li acostumen a atribuir a aquest acte.

Defineix la salut com la anera de viure autònoma, solidària i joiosa, segons el Congrés de la Llengua Catalana, que cita Parés.

Xirinacs controlava el seu cos i això li donava un domini des de l’esperit respecte al cos. Dejunis, vagues de fam…

Parés considera que hem de posar tanta atenció a la mort com al naixement. Es refereix al risc de mortalitat, històricament en el naixement. Risc que a través de l’avenç de la medicina i les atencions s’ha minimitzat, tant per a la mare com per al nadó.

Cita l’article “Cultura de Mort” que sí que li van publicar a l’Avui desprès de mort, l’agost de 2007.

No tenia cap malaltia terminal, confirmat per autòpsia.

Xirinacs havia dit: “El Jo se m’escapa” –ja que depenia de medicines.

El seu moment final va ser molt preparat: patia arítmia cardíaca. S’equilibra amb pastilles que ho regulen o marcapassos que no volia, ja que no li hagués permès la llibertat d’anul·lar-ne els efectes.

Va deixar de prendre la pastilla antirritmica una setmana abans.  Havia fet molt Ioga i practicat diverses tècniques de control mental. Aconseguia fins i tot baixar el seu ritme cardíac fins a 30 pulsacions per minut a través de la meditació, relaxació, concentració…

Va anar a en un bosc d’Ogassa, en una muntanya, anomenada el Taga (per ell feminitzat: la Taga, associat a la mare universal), al serrat de Sant Amanç (doncs, poèticament declarant-se per la ubicació en enamorat per sempre…, de la mare universal).

Set dies abans avisa en Joan, i deu dies abans es recull a les alçades. Sense l’antiarritmic  entra en un coma autoinduït practicant les respiracions de trànsit autohipnòtic. Entra en dejuni. En Joan l’acompanya i s’acomiaden amb una abraçada. En Xirinacs hi serà tres dies. Li comenta que la mateixa nit farà les respiracions. El temps acompanya, va ploure durant dos dies seguits impedint que el trobessin casualment.

Ho va fer tan bé, que tot i les notes que duia on demanava que no el pertorbessin durant els dos dies en que s’estava morint i es  demostrava que era un suïcidi, el forense no va poder avaluar la mort, més que per causes naturals donada la subtilesa de la seva acció.

Joan Parés es posiciona: discuteix el concepte de déu, però respecta una “consciència universal”. De fet, citant Krishnamurti , diu que no hi ha mestres de mística, hi ha bons alumnes.

El text que es va trobar al seu despatx de la Fundació Randa i que anava data el sis d’agost diu:

“En ple ús de les meves facultats
marxo
perquè vull acabar els meus dies
en la soledat i el silenci.
Si em voleu fer feliç
no em busqueu.
Si algú em troba
li prego que,
estigui jo com estigui,
no vulgui ell pertorbar
la meva soledat
i el meu silenci.
Gràcies!

ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007.”

De fet hauria volgut morir en el camp i entrar a formar part de la terra, abandonat-enterrat allà mateix, en les seves paraules: fondre’s amb l’eterna nit. Del text de la conferència d’en Parés: “Si no va ser una mort exemplarment ecològica no va ser per culpa seva, perquè van retirar el seu cos del bosc, on va decidir oferir-se”. Però això no està permès per llei. Et troben, et recullen, et fan l’autòpsia i t’obliguen a enterrar-te en cementiris oficials…

De Xirinachs, Parés en subratlla la seva capacitat d’endegar un pensament global i una visió digna del segle XXI; en 100 anys, probablement se’l valorarà més que ara per la seva envergadura filosòfica. Va ser un testimoni heroic de català universal no-violent.

Referències:

DMD – DRET A MORIR DIGNAMENT – Portal de l’Àngel, 7, 4-B.

93 412 32 03

FUNDACIÓ JOSEP Maria FERICGLA:

www.josepmfericgla.org

www.canbenetvives.org

Speak Your Mind

*