Xerrada de Carlos González sobre la seva mirada de «Com educar empoderant»

large_03[Crònica de Josep-Maria Vidal. Fotos de Carolina Zerpa.]

El passat dijous 21 vam poder escoltar Carlos Gonzalez dins la sala gran d’Aurea Social plena fins dalt, on l’autor va voler comparar la seva aportació amb la imatge d’un «tronc d’arbre pelat, al qual li apareixeran noves i posteriors ramificacions», a mida que els assistents a la xerrada anaven fent les seves aportacions. Aquí teniu, doncs, una branca més del preciós arbre que ell va fer créixer… Val a dir que per a ell és un plaer anar d’una branca a l’altra…

Començà parlant de la presència i l’atenció, a més de la importància dels encontres entre les persones, que és el que en definitiva ens queda després de deixar aquest món. Parlà també dels estats de necessitat de l’ego, de la inseguretat on es troba aquest pel fet d’estar desconnectat de l’essència, sense poder ser autèntic. Ens va dir que arribem al món plens d’essència, però que les nostres creences fan que representem un munt de personatges. També, que tenim necessitat de ser reconeguts pels altres en les nostres identitats de l’ego i que un pare educa el seu fill perquè sigui feliç en aquest món, no perquè el canviï.

L’aposta de Carlos és que es manifestin els diferents personatges en l’alumne, provocant-lo, fent-li preguntes i qüestionaments inquietants, incidint en ell amb mirada científica i sobretot amb amor respecte a la seva essència. Aquí, el mestre deixa el seu rol de ser un transmissor (antic paradigma) i dóna pas que aflori l’essència de l’alumne adolescent, apareixent de la seva boca autèntiques paraules de saviesa. «Si no vas darrere del somni, aniràs darrere de les teves necessitats.»

Quan fa la pregunta als seus alumnes de «quin és el vostre somni?», se sorprèn de la dificultat que tenen a respondre-la, ja que ho relacionen habitualment amb el tenir material i no amb l’ésser. Carlos ens fa entendre que el paper del mestre-guia, un cop ell mateix hagi treballat i descobert els seus propis personatges, consistirà a acompanyar i a mostrar el camí al mestre-alumne cap a la seva pròpia essència, essent fidel al somni que l’ha de convertir en un «Ésser Creatiu», amb autèntic empoderament. En el nou paradigma, és un creador. A diferencia de l’educació basada en el concepte d’autoritat, que transmet uns coneixements als alumnes, ell proposa que aquests esdevinguin mestres, i així sigui el mateix alumne qui prengui consciència que el mestratge el pot fer amb la seva pròpia vida.

«A vegades parlem des de la saviesa (essència) i l’ego en canvi, no se n’assabenta…» «L’ego prefereix la seguretat abans que cercar la Llibertat.» «Amb l’ego pots tenir la sensació d’estar connectat; aquesta és una tasca que pot ben bé assumir la religió.» «Per a l’Ego no hi ha veritats, sinó creences i experimenta les coses, però no les crea.» Estem acostumats a viure les etapes de la nostra vida de forma lineal i Carlos parla de «la saviesa de les edats»: «Tens dins teu, i al mateix temps, el nen, l’adolescent, l’adult i l’ancià.» «Incorpora un moment on encarnis i sentis aquest nen i utilitza aquest moment per treballar aquell problema o conflicte que et dóna voltes.»

Carlos posa un exemple d’aquesta saviesa de les Edats amb el moviment 15M i la veritable essència que es va moure en els assentaments que es van fer a la plaça de Catalunya. Els joves van posar la saviesa de l’adolescent amb energia i coratge per iniciar aquest moviment, però es van quedar sense força quan no van saber utilitzar la saviesa de l’adult amb capacitat d’estructurar aquest moviment. Ell diu que l’estructura del sistema educatiu ja està feta, està establerta, i no s’ha de pretendre destruir-la, perquè ja hi ha una feina feta: es pot aprofitar, només s’ha de canviar la mirada. El temari que porta associat Carlos no el discuteix, però com a exemple cita la paradoxa que si els principis socràtics són un tema de la Selectivitat cal preguntar-se «com els han pogut treballar i desenvolupar els alumnes?».

Precisament el seu mètode reconeix aquests fonaments clàssics per arribar a la transformació de l’individu. En el torn de preguntes, una professora explica com afronta cada dia els seus «trenta-i-tants petits monstres» i l’alteració que això li suposa i Carlos li fa adonar que els viu des dels seus «estats de necessitat», que abans s’ha d’assolir aquella serenor i calma enmig de la tempesta. «Si dos adolescents s’estan enfrontant o s’insulten, aprofiteu aquest moment; de la situació en podreu treure molt profit si la sabeu tornar al vostre favor.» Ell diu que s’ha de captar l’atenció de l’alumne i al mateix temps aïllar-te dels estats de necessitat.

Segons Carlos, totes les situacions se’ns posen al davant per a treure’n lliçons: «Totes les puntades de peu que m’han donat han estat puntades propulsores».

Related posts

Leave a Comment